En protecció de maquinària industrial, el tractament ignífug sol incorporar-se tard, malament o per obligació externa. A molts projectes apareix com un requisit afegit al final del procés, quan en realitat hauria de formar part de l’anàlisi inicial de riscos. La ignifugació no és un complement; és una decisió tècnica que afecta directament el comportament de la manxa i la seva vida útil.
El foc com a risc funcional, no com a escenari extrem
A la majoria d’instal·lacions industrials, el risc tèrmic no es presenta com un incendi obert. El que és habitual és una suma de factors menys evidents:
- Espurnes generades per fricció o impacte
- Calor radiant contínua
- Sobreescalfaments puntuals de components
- Errors elèctrics localitzats
Una manxa estàndard pot suportar aquestes condicions durant un temps, però quan entra en combustió o degrada el material, accelera la propagació de l’incident i exposa elements que haurien de romandre protegits.
.
Què significa realment que una manxa sigui ignífug
Un tractament ignífug no converteix la manxa en incombustible. La seva funció és:
- Retardar l’inici de la combustió
- Limitar la propagació de la flama
- Reduir la generació de fums
- Augmentar el marge d’actuació davant d’una incidència
Des del punt de vista de seguretat industrial, això es tradueix en temps, i el temps és el factor més crític quan es produeix una fallada tèrmica.
Indicadors clars que convé ignifugar
L´experiència en entorns industrials mostra que la ignifugació és recomanable quan es compleix algun d´aquests criteris:
- Existència de fonts tèrmiques properes a la manxa
- Moviment mecànic amb fricció repetitiva
- Risc elèctric associat a l’equip protegit
- Instal·lacions sotmeses a auditories de seguretat
- Infraestructures on una avaria genera riscos per a persones
No es tracta de preveure el pitjor escenari possible, sinó de reduir les conseqüències d’una fallida plausible.
L’impacte del tractament ignífug al material
Un dels errors més comuns és pensar que la ignifugació no altera el comportament de la manxa. En realitat, qualsevol tractament ignífug:
- Augmenta la rigidesa del material
- Redueix l’elasticitat
- Modifica la resposta a la fatiga
Això no és un problema si es té en compte des del disseny. Sí que ho és quan s’aplica sobre una manxa concebuda per treballar sense ignifugació.
Disseny adaptat: la clau perquè funcioni
Quan s’incorpora un tractament ignífug, cal ajustar diversos paràmetres:
- Geometria del plec
- Ràdios de curvatura
- Gruix del material
- Tipus de moviment permès
Ignorar aquests ajustaments provoca ruptures prematures que no es deuen al foc, sinó a sobrecàrregues mecàniques mal gestionades.
Compatibilitat amb altres factors de lentorn
El tractament ignífug ha de ser compatible amb:
- Humitat constant
- Ambients químics
- Neteges agressives
Un material pot complir requisits de comportament al foc i, alhora, degradar-se ràpidament si no està preparat per a la resta de condicions de l’entorn.
Quan no té sentit ignifugar
No totes les manxes necessiten tractament ignífug. Incorporar-ho sense justificació pot:
- Augmentar costos innecessaris
- Reduir la vida útil
- Introduir rigideses no desitjades
La ignifugació ha de respondre a un risc identificat, no pas a una suposició.
Conclusió
El tractament ignífug és una eina de seguretat industrial que cal integrar des de la fase de disseny. Quan s’aplica amb criteri tècnic redueix riscos reals. Quan s’aplica sense anàlisi, esdevé un punt feble més del sistema.